EL
DEJUNI QUE DÉU VOL
Carta Pastoral dels bisbes de la Tarraconense a l’inici de
la Quaresma 1997
L’únic dejuni que jo aprecio és aquest:
Deixa anar els qui has empresonat injustament, deslliga els qui tens sotmesos
al jou, allibera els oprimits, fes miques els jous de tota mena. Comparteix el
teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, si algú
no té roba, vesteix-lo; no els defugis, que són germans teus.
(Is 58,6–7)
Acabem
d’encetar la Quaresma amb el ritu litúrgic de la cendra que ens ha estat
imposada al front amb aquestes paraules: «Convertiu-vos i creieu en l’evangeli»
(Mc 1,15), que sintetitzen el missatge inicial de la predicació de Jesús i ens
programen la tasca quaresmal.
La
Quaresma és una marxa personal i comunitària vers la Pasqua, cimal de tot l’any
litúrgic i de la història de la salvació, sense la qual ni l’un ni l’altra no
tindrien sentit.
Durant
quaranta dies l’Església ens invitarà insistentment a la conversió, a ajustar
cada cop més l’existència a aquell qui és el nostre model, Jesucrist, «el camí,
la veritat i la vida» (Jn 14,6). La Quaresma és un temps litúrgic d’una més
viva experiència de participació en el misteri pasqual de Crist i en el qual
Crist purifica l’Església. Hem de posar l’accent en aquesta acció purificadora
i santificadora del Senyor, que és la que atorga contingut i dóna sentit a les
nostres pràctiques ascètiques.
Enllaçant
amb l’acabament de la Quaresma, ja en plena Setmana Santa, celebrarem el
Tríduum Pasqual, que és el moment culminant en què la comunitat cristiana reviu
litúrgicament el misteri pasqual —passió, mort, resurrecció i ascensió— de
Crist i s’hi incorpora sacramentalment per tal de «passar» de la mort a la
vida, ressuscitant juntament amb ell. Cada un de nosaltres i tota la comunitat eclesial
hem d’esforçar-nos a participar en el misteri pasqual i a renovar-lo en la
nostra vida. Tanmateix, l’eficàcia d’aquesta participació no s’improvisa ni es
garanteix amb la celebració, únicament, del Tríduum Pasqual.
La
Quaresma no és un espectacle al qual puguem assistir d’una manera passiva i des
de fora. El seu objectiu és preparar-nos i ajudar-nos a fer aquest «pas» de
l’home vell a l’home nou i de la mort a la vida —que cada un de nosaltres va
encetar místicament en el baptisme, va convertir en un compromís per a tota la
vida i cada any renova solemnement en la nit de Pasqua— per fer cada dia una
realitat més plena en nosaltres aquella consigna de l’apòstol: «Germans, ja que
heu ressuscitat juntament amb el Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha
el Crist, assegut a la dreta de Déu; estimeu allò que és de dalt, no allò que
és de la terra» (Col 3,1–4).
La
imposició de la cendra no és solament un símbol de la nostra caducitat i no té
res a veure amb un gest morbós i masoquista. És, més aviat, un signe de
començament i de renovació: amb la imposició de la cendra —que ja és cendra de
resurrecció— comencem el camí vers la Pasqua; amb la conversió del nostre home
vell i pecador, creixerà en nosaltres l’home nou segons Crist ressuscitat. Déu,
de la mateixa manera que fa brollar l’espiga del gra de blat que es podreix en
el solc, és capaç de fer brostar la vida de cendres mortes. Si el fang pastat
per Déu esdevingué el primer home, gràcies a l’alenada que bufà a la seva cara,
també el nostre fang d’avui, per la força de l’Esperit, que ressuscità Jesús
del sepulcre, és destinat a la vida nova de la Pasqua. Déu farà el
més important, però nosaltres hem de col·laborar-hi.
A
l’inici d’aquesta Quaresma, els bisbes de la Tarraconense volem compartir amb
vosaltres algunes reflexions que ens ajudin a viure amb més profunditat aquest
temps de gràcia. De les tres pràctiques quaresmals observades tradicionalment
per l’Església —l’oració, el dejuni i l’almoina—, en aquesta exhortació tindrem
especialment present la tercera: l’almoina. D’aquesta manera volem donar un
relleu especial al capítol tercer del nostre Concili Provincial Tarraconense
(«La sol·licitud pels més pobres i marginats») i estimular-nos a viure aquest
vessant com el visqué Jesucrist i a proclamar amb les nostres obres i paraules
el missatge que Jesucrist proclamà. Això comporta unes conviccions i una manera
de viure que intentarem d’explicar en aquesta exhortació.
Unes conviccions
La pobresa, realitat social
Hi
ha una cosa que no podem negar: la pobresa és una realitat de dimensions
universals, present també en el nostre entorn immediat amb rostres diferents
(ancians, immigrats, marginats, etc.). La Cimera Mundial
sobre el Desenvolupament Social, celebrada a Copenhaguen (març 1995), va
reconèixer que en el món hi ha més de mil milions de persones que viuen en
condicions inhumanes. A Espanya, segons el v
Informe Foessa, el seu nombre s’acosta als vuit milions, un milió i mig dels
quals es trobaria en situació de pobresa severa (renda familiar per sota del
25% de la mitjana espanyola) i la resta en situació de pobresa més suau (renda
per sota del 50%).
És
cert que la tecnologia, al costat d’un gran nombre d’efectes positius, genera,
almenys temporalment, alguns mals socials (atur, precarietat en els llocs de
treball…), però cada vegada és més forta la persuasió que la pobresa —i la
marginació que se’n deriva— no és pas una fatalitat atribuïble a factors aliens
a la llibertat i a la responsabilitat humanes. Molt sovint és fruit de la
injustícia estructural i de les injustícies personals. Per això, cada dia
s’estén més la convicció que la pobresa en el moment actual és tècnicament
evitable i, per tant, èticament culpable.
Per
tant, el camí indispensable —encara que no únic— per a eliminar la pobresa és
la transformació de les situacions d’injustícia i la instauració d’un ordre de
justícia solidària. Les causes estructurals no exculpen pas el nostre egoisme,
no ens eximeixen de la possible responsabilitat que tinguem en la situació
d’anormalitat, ni ens dispensen de l’obligació d’aportar el nostre gra de sorra
per a remeiar-la. Si el món d’avui és corcat pel pecat de la injustícia, cal
que fem un esforç comú per donar un testimoniatge de justícia, per educar-nos
per a la justícia i per comprometre’ns a favor de la justícia.
Capteniment cristià envers els pobres
El
capítol tercer del nostre Concili s’enceta amb una mirada a Jesucrist, el
nostre Salvador, enviat pel Pare: «[Ell] essent ric, es va fer pobre per
nosaltres; experimentà des de la seva infància condicions de precarietat i de
persecució; practicà amb la seva vida d’artesà l’evangeli del treball;
s’adjudicà a la sinagoga de Natzaret l’evangelització dels pobres com a tret
messiànic; proclamà benaurats els pobres, els qui ploren i els qui tenen fam i
set de justícia; s’anuncià com el definitiu jutge de la Història,
identificant-se amb els qui pateixen fam i set, nuesa, malaltia i
empresonament» (cpt 76).1
Decidits
a tenir com a model Jesucrist, hem d’endinsar-nos en la contemplació de la
Paraula de Déu, que ens parla de l’amor als pobres, de l’ús dels béns d’aquest
món i del perill d’idolatria que comporta la riquesa. I, sobretot,
cal que fixem el nostre esguard llarg i amorós en Jesús, «doctor de la caritat
i de la plenitud de la caritat» amb els seus exemples i amb les seves paraules.2
Aquesta
acció de pouar i abeurar-nos en la paraula de Déu (especialment en els
evangelis i en les cartes dels apòstols), feta pregària contemplativa, ens
portarà a l’assimilació de l’esperit de Crist i, per tant, a la conversió de la
ment i del cor.
En
la paraula de Déu se’ns recorda que l’amor al proïsme està inseparablement unit
a l’amor de Déu (Mt 22,39); més encara, que l’amor al proïsme és el camí
obligat i insubstituïble per a estimar Déu «amb tot el cor, amb tota l’ànima,
amb tot el pensament» (Mt 22,37), perquè «si algú afirmava “Jo estimo Déu” però
no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu
germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu» (1Jn 4,20).
En
l’evangeli aprenem a no tancar els ulls davant la desgràcia dels altres i a no
captenir-nos com féu Epuló amb Llàtzer, que «s’estava ajagut vora el seu portal
amb tot el cos nafrat, esperant de satisfer la fam amb les engrunes que queien
de la taula del ric; fins i tot venien els gossos a llepar-li les nafres» (Lc
16,20–21). I hi aprenem, també, l’exemple alliçonador del bon samarità que, en
trobar a la vora del camí de Jerusalem a Jericó aquell jueu que havia caigut
«en mans d’uns bandolers, que el despullaren, l’apallissaren i se n’anaren deixant-lo
mig mort, se’n compadí, s’hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les
hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l’hostal i
se’n va ocupar» (Lc 10,30.33–34).
En
l’evangeli se’ns recorda que l’amor als germans es el manament nou de Jesús (Jn
13,34), que aquest amor ha de ser el distintiu principal dels seus seguidors
(Jn 13,35) i que en l’amor que Crist ens ha tingut i ens té trobem l’ideal, el
motiu i la mesura del nostre amor als germans (Jn 13,34).
En
la paraula de Déu se’ns ensenya que la fe sense obres és fe morta (Jm 2,17–26)
i que, per tant, «si algú que posseeix béns en aquest món veu el seu germà que
passa necessitat i li tanca les entranyes, com pot habitar dintre d’ell l’amor
de Déu? Fills meus, no estimem amb frases i paraules, sinó amb fets i de
veritat» (1Jn 3,17–18). I hi escoltem l’himne a l’amor fratern (1Co 13), que
ens diu: «Mentrestant, subsisteixen la fe, l’esperança i l’amor, tots tres;
però l’amor és el més gran» (1Co 13,13).
Finalment,
en l’evangeli, se’ns explica per què tota la tradició de l’Església reconeix en
els pobres el sagrament de Crist, segons la misteriosa i potent sociologia de
la paràbola del judici final: «A mi m’ho fèieu», «M’ho negàveu a mi» (Mt
25,40.45).
Perills de la riquesa
En
contrast amb aquesta apologia de la caritat, val la pena que tinguem el coratge
d’enfrontar-nos amb el missatge que sant Pau ens inculca contra l’amor als
diners. Segons ell, «l’amor al diner […] és una idolatria» (Col 3,5), «l’arrel
de tots els mals» (1Tm 6,10); per tant, «cap amic del diner […] no tindrà part
en l’herència del regne de Crist i de Déu» (Ef 5,5). És una conseqüència ben
lògica del que ja havia dit rotundament Jesús: «No podeu servir alhora Déu i el
diner» (Mt 6,24; Lc 16,13) o d’aquell avís: «Us asseguro que un ric difícilment
entrarà al regne del cel. Més encara: és més fàcil que un camell passi pel
forat d’una agulla, que no pas que un ric entri al regne de Déu» (Mt 19,23; Mc
10,25; Lc 18,25).
Per
tal de ser realistes, potser hauríem de fer entre tots una reflexió ben sincera
sobre què és la riquesa i ser ric. Perquè, quan es parla de la riquesa i dels
rics, la majoria de nosaltres no ens sentim gens al·ludits i només pensem en
els grans potentats que tots tenim al cap.
No
seria hora de modificar aquesta manera de pensar? En altre temps els qui
guanyaven més diners dels que necessitaven per a viure amb dignitat, solien
acumular el sobrant i esdevenien rics. Avui, en la nostra societat de consum,
el qui té més del que necessita per a viure amb dignitat, sovint no acumula
diners, perquè té sempre la temptació de rendir-se als reclams, seduccions i
temptacions d’un consumisme que li ofereix cada dia noves possibilitats de fer
despeses en béns que, mirats objectivament, són superflus. Per aquest camí hem
de confessar que molts de nosaltres som rics, però sense tenir-ne la més mínima
consciència. ¿No hauríem de modificar els nostres conceptes i ser més valents
per a admetre que avui és rica tota persona que guanya més del que necessita
per a viure amb dignitat? Si ho admetem així, llavors haurem d’admetre també
que hi ha molts rics que no creuen ser-ho perquè fan despeses en coses
supèrflues que ells converteixen en necessàries.
Vincles de la caritat fraterna amb el
dejuni i l’abstinència
En
la tradició bíblica, el dejuni ocupa un lloc important; també en l’exercici
quaresmal de la vida cristiana. El dejuni i l’abstinència són un mitjà
excel·lent per a moderar les nostres apetències i desitjos i una gimnàstica
eficaç per a posar-se o per a mantenir-se «en forma» en l’aspecte ascètic.
Evidentment,
com ens recorda sant Agustí, per dejuni i abstinència podem entendre qualsevol
mortificació de la
persona. Per això, un himne atribuït a sant Gregori el Gran,
que es canta o es resa en l’ofici de lectura dels diumenges de Quaresma («Ex
more docti mystico»), amplia l’àmbit del dejuni i l’abstinència a les converses
(xafarderia, murmuracions, paraules frívoles…), al menjar i a la beguda
(quantitat i qualitat, llaminadures…), al repòs nocturn, als jocs, espectacles
i diversions, etc. La crida al dejuni i a l’abstinència, en aquest sentit tan
ampli, és molt necessària en la nostra època, en què la recerca immoderada del
confort, del plaer i de la sensualitat, la preocupació excessiva per les coses
materials i l’afany consumista esmussen i marceixen la vigoria de l’esperit.
Tanmateix,
en aquesta exhortació, volem insistir especialment en el dejuni i en
l’abstinència d’aquelles coses l’import monetari de les quals és possible i
recomanable de destinar als germans més necessitats en forma de solidaritat
compartida, de caritat, de misericòrdia, d’almoina…
En
l’Antic Testament ja trobem testimoniatges punyents d’aquesta vinculació del
dejuni amb el servei als pobres: «L’únic dejuni que jo aprecio és aquest: […]
Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres
vagabunds; si algú no té roba, vesteix-lo; no els defugis, que són germans
teus» (Is 58,6–7).
En
el Nou Testament es manté aquesta mateixa actitud; per exemple: «La religió
pura i sense taca als ulls de Déu Pare consisteix en això: ajudar els orfes i
les viudes en les seves necessitats» (Jm 1,27).
Amb
plena fidelitat a la línia de l’Antic i del Nou Testament, en l’antigor
cristiana, l’almoina o la comunicació cristiana de béns era inseparable del
dejuni. Tota la tradició de l’Església podria sintetitzar-se en aquesta
consigna: «Dejuna perquè et sigui possible de compartir el que tens.» Així, per
exemple, el Pastor d’Hermes (any 140), prescriu: «El dia de dejuni
t’alimentaràs només de pa i aigua, i, un cop calculat el cost del que hauries
consumit, donaràs la quantitat corresponent a una viuda, a un orfe o a un
necessitat».3 Arístides, un apologeta del segle ii, era testimoni d’aquesta tradició
quan afirmava que, si calia ajudar algun esclau o pobre, els cristians «dejunen
dos o tres dies, i tot allò que havien destinat per a si mateixos els ho fan
arribar».4 Un antic sacramentari insisteix en la mateixa línia del
pastor d’Hermes: «El que nosaltres deixem de prendre, que aprofiti per a
alimentar els qui passen necessitat» (Sacram. Veron. 929). Sintetitzant tota la
praxi de l’Església primitiva, recordem l’afirmació clara i concisa de sant
Lleó el Gran: «El dejuni dels rics s’ha de convertir en aliment per als
pobres.»5
Hem
de lamentar, tanmateix, que aquesta tradició cristiana tan antiga hagi quedat
relativament relegada a un segon terme durant bastant de temps. I, encara que
s’hagi recuperat recentment en ocasió, per exemple, de les campanyes contra la
fam, ningú de nosaltres no pot quedar satisfet de la pràctica actual. Val la
pena que tots hi reflexionem durant aquesta Quaresma. El dubte fonamental que
ens assetja a tots és: els nostres dejunis, no són més simbòlics que reals? I
en conseqüència, ¿no és molt insignificant l’ajuda que els pobres poden rebre
com a fruit dels nostres dejunis i de la nostra abstinència?
Ens
hauríem de preguntar amb realisme de què dejunem i de què ens abstenim. I, si
volem respondre amb tota sinceritat, hem de confessar que els nostres dejunis i
la nostra abstinència no són gens costosos, ni des del punt de vista de
l’esforç personal, ni des del punt de vista econòmic. Davant els reptes actuals
de la pobresa, més coneguts en l’actualitat que en altre temps, no podem
limitar el nostre dejuni a renunciar a petites coses i a donar una part
insignificant del molt que tenim i ens sobra. No és aquest el dejuni que avui
Déu espera de nosaltres.
És
evident que la temptació consumista dificulta el nostre dejuni i la nostra
consegüent generositat o solidaritat compartida. Sempre tenim algun desig
insatisfet de les moltes coses que ens ofereix l’actual societat de consum. És
possible, fins i tot, que ens considerem enganyosament austers perquè no hem
pogut adquirir el darrer objecte sofisticat que ens ofereix el mercat. ¿Qui és
capaç de renunciar —suposant que els seus recursos li ho permetin— a comprar el
darrer model d’aparell que realment no necessita, a fer un viatge costós de
simple turisme, a comprar vestits cars de mera ostentació, a determinades
festes molt costoses, etc.? Joan Pau ii
fa diana quan, en els seus missatges de Quaresma, gairebé mai no deixa de
mencionar els nostres hàbits de consum
com una actitud a modificar si volem respondre als reptes actuals de la pobresa
(cf., per exemple, els missatges de 1994 i 1996).
No
hem de ser enemics radicals de tota mena de consum. Però sí que hem de garantir
uns mínims per a tothom, renunciant,
per això, a uns màxims que són per a
poques persones. Es tracta simplement que uns consumeixin menys per tal que
tots puguin consumir allò que necessiten per a viure amb dignitat. Així
treballarem per una societat de la sobrietat o de l’austeritat compartida.
Tenim
un camp obert al nostre dejuni i a la nostra solidaritat. La Quaresma és un
temps de gràcia per a examinar i decidir com ens situem. Jesús va comparar un
dia els donatius de la gent rica que havien «donat del que els sobrava» amb el
d’una viuda pobra que havia «donat del que necessitava, tot el que posseïa, tot
el que tenia per a viure» (Mc 12,41–44). A qui ens assemblem nosaltres? Potser
no estem en cap dels extrems. Recordem, però, la doctrina tan comuna en la
tradició de l’Església primitiva restaurada pel Concili Vaticà ii6 i per Joan Pau ii,7 que ens mana d’ajudar
els necessitats amb el superflu i, de vegades, també amb el que ens és
necessari.
Hauríem
de filar molt prim en l’ús dels béns temporals: en les nostres manifestacions
personals, familiars, socials i eclesials no hauríem de cedir mai a dispendis
escandalosos o excessius; al contrari, hauríem de donar testimoniatge de senzillesa
i d’austeritat.
El
Concili Provincial Tarraconense, en algunes de les seves resolucions, és un
exponent privilegiat de tot el que hem dit. Així, per exemple, ens insta a no
caure en un consumisme insolidari i a viure la funció social de la propietat
privada al servei de tothom (cf. cpt
104). Ens exhorta a la «pràctica de la pobresa», a «viure de manera habitual
l’opció pels pobres en la nostra vida», a «destinar un tant per cent dels
nostres ingressos a favor dels necessitats i esmerçar una part del nostre temps
lliure a l’ajut desinteressat als altres» (cpt
86), etc. Tot això, evidentment, ha d’anar acompanyat d’una acurada observança
dels deures de l’ètica economicosocial (cf. cpt
89–93).
Projecció social de l’eucaristia
La
Quaresma és un temps especialment oportú per a revisar un aspecte molt
important de les nostres celebracions de l’eucaristia: la seva projecció social
a favor dels pobres. El Concili Provincial Tarraconense ens ha recordat molt
oportunament l’exigència de fraternitat i de solidaritat que és intrínseca a
l’eucaristia, quan ens exhorta a «Revifar la tradició, tan intensament viscuda
en els primers segles de l’Església, de vincular visiblement la celebració de
l’eucaristia amb la caritat fraterna…» (cpt
77).
En
la tradició teològica i litúrgica més antiga, la celebració de l’eucaristia ha
estat sempre vinculada amb l’atenció als pobres. Així ens ho ensenya
l’experiència mateixa de l’Església, des dels inicis, fundada en la paraula de
Jesús. En el llibre dels Fets dels Apòstols es veu ben clarament que en la
comunitat de Jerusalem només podia donar-se vertadera assemblea eucarística
(que comparteix el Crist sota les espècies sacramentals del pa) quan existia
vertadera comunitat humana, que implica unió de cors i comunió de béns: «I prenien
part amb assiduïtat en l’ensenyament dels apòstols, en la distribució
d’almoines, en la fracció del pa i en les pregàries. […] Tots els creients
vivien units i tenien les coses en comú» (Ac 2,42–44).
La
vinculació de l’eucaristia amb l’atenció als pobres esdevé tradicional en les
comunitats cristianes des dels primers segles. Recordem la descripció que ens
fa de l’eucaristia dominical sant Justí (segle ii).
Va narrant les diferents parts de la celebració i, en un cert moment, diu
textualment: «Els qui són rics, i volen fer-ho, dipositen dons segons el que
creuen oportú; i el que ha estat recollit es lliura al president, el qual
socorre els orfes i les viudes, els que es troben en la indigència a causa de
les malalties o per altres causes, també els empresonats i els pelegrins
vinguts de molt lluny; en una paraula, ningú no resta desatès».8
Val
la pena de copiar dos fragments d’un text de sant Joan Crisòstom —que
aconsellem de llegir íntegrament— que relacionen l’eucaristia amb els pobres.
Comentant sant Pau, diu: «L’altar d’aquesta basílica és sant per la víctima que
s’hi immola; el qui rep les vostres almoines ho és més perquè és la víctima. El primer és
sagrat pel contacte del cos de Crist; el segon perquè és el cos de Crist.»9
I, en una altra homilia en què comenta sant Mateu diu: «¿Vols honorar el cos de
Crist? No el menyspreïs quan no té vestits per cobrir-se, no fos que mentre
aquí l’honores amb teixits de seda, a fora tant se te’n doni que pateixi fred i
nuesa; […] l’eucaristia no reclama un vestit, sinó un cor molt pur; […] Déu no
necessita vasos d’or, sinó esperits d’or. Dic això, no perquè vulgui prohibir
que oferim a Déu presents per al culte; el que dic és que, amb ells, i abans
d’ells, cal socórrer els pobres. Perquè Déu accepta els presents, però molt més
l’almoina. […] Primer sadolla el famolenc i aleshores podràs guarnir la taula
amb el que et sobri. […] Primer és la caritat, després les altres coses. […]
Tu, en conseqüència, quan adornes el temple, no menyspreïs el teu germà
afligit, perquè ell és un temple molt més valuós que els temples materials.»10
La
projecció social de l’eucaristia ha estat molt subratllada modernament,
especialment a partir del Concili Vaticà ii.
Ho han fet d’una manera particular Pau vi
i Joan Pau ii amb motiu dels congressos
eucarístics. Segons el Concili Vaticà ii,
l’eucaristia educa en aquella maduresa que mou els cristians «a no viure
únicament per a si mateixos, ans, d’acord amb les exigències de la nova llei i
de la caritat, a administrar cadascú en profit mutu la gràcia rebuda, i així a
complir tots cristianament llurs obligacions en la comunitat humana» (Presbyt. ordin. 6).
És
la mateixa idea que expressa el Catecisme
de l’Església catòlica: «L’eucaristia compromet a favor dels pobres. A fi
de rebre veritablement el cos i la sang del Crist lliurats per nosaltres, hem
de reconèixer el Crist en els més pobres, germans seus» (n. 1397).
Sobre
el reconeixement de Jesús en els més pobres i la relació d’aquest reconeixement
amb l’eucaristia, Pau vi va
deixar-nos unes paraules molt profundes i boniques adreçades als «campesinos»
amb motiu del Congrés Eucarístic de Bogotà (23/08/1968): «Sou vosaltres un
signe, una imatge, un misteri de la presència de Crist. El sagrament de
l’eucaristia ens ofereix la seva presència amagada, viva i real; vosaltres sou
també un sagrament, és a dir, una imatge sagrada del Senyor en el món, un
reflex que representa i ens amaga alhora el seu rostre humà i diví […]. Tota la
tradició de l’Església reconeix en els pobres el sagrament de Crist, no idèntic
—és ben cert— a la realitat de l’eucaristia, però sí en perfecta
correspondència analògica i mística amb ella…»
Hem
d’agrair aquesta insistència en la projecció social de l’eucaristia perquè
també nosaltres podem caure en el mateix defecte en què caigueren aquells
membres de la comunitat de Corint tan durament increpats per sant Pau (1Co
11,17–30). El simbolisme del pa i del vi —els quals, malgrat ser fets de molts
grans de blat i de raïm, són una sola cosa— es fa realitat en la celebració
eucarística. En l’eucaristia i per l’eucaristia es realitza la unitat del cos
místic: entre la unitat del pa i la unitat del cos hi ha correspondència, hi ha
relació de causa a efecte: l’unus panis
fa l’unum corpus, la comunió mística
és fruit de la comunió eucarística. Els qui reben l’eucaristia, no solament
s’uneixen més estretament amb Crist, sinó que, a més, Crist els uneix més
estretament amb tots els altres fidels en un sol cos: l’Església.
Sant
Pau, en el text adreçat a la comunitat de Corint, diu de manera contundent que
no es pot faltar a la caritat fraterna sense ofendre al mateix temps
l’eucaristia. Pau, irritat, denuncia la manera de procedir dels corintis que
oblidaven el servei fratern als membres del cos del Senyor i pretenien d’estar
en comunió amb el cap, Jesucrist.
També
per a nosaltres l’eucaristia, sense deixar de ser comunió eucarística, podria
deixar de ser comunió eclesial, amb la qual cosa ja no seria la vertadera Cena del
Senyor. Desentendre’s d’aquesta obligació i quedar-se en la comunió sacramental
amb el Senyor seria celebrar el cos de Crist però no seria fer realitat el cos
místic de Crist. El pecat que denuncia sant Pau i en el qual també podem caure
nosaltres rau en el fet de dissociar el cos eclesial del cos eucarístic de
Jesucrist, en el fet d’oblidar o de menystenir el servei fratern als membres
del cos del Senyor. Sant Pau posa de manifest que, per a celebrar correctament
l’eucaristia, és indispensable de viure la solidaritat o d’esforçar-se a
assolir-la. L’eucaristia és una comunió en el pa eucarístic que exigeix de
compartir el pa de taula.
Hem
de confessar que sovint els cristians no tenim prou present la dimensió
fraterna de l’eucaristia, que ens exigeix de compartir els nostres béns amb els
més necessitats. El cristià s’ha d’interessar pels pobres, motivat pel misteri
de la fe que celebra en l’eucaristia, perquè és el sagrament de la comunió
eclesial i la vivència anticipada de la fraternitat del Regne. Per això és
convenient que revisem el grau d’autenticitat que tenen les nostres celebracions
eucarístiques i que ens preguntem sincerament com es comporta —fora del temple—
la comunitat que celebra i quines són les seves relacions amb els germans que
no tenen allò que és necessari per a viure amb dignitat.
L’opció preferent pels pobres
Des
de fa uns quants decennis es parla força de l’opció preferencial pels pobres.
És un compromís que deriva de l’exemple de Crist, que, com ens diu sant Pau,
«essent ric, es va fer pobre per nosaltres, perquè ens enriquíssim amb la seva
pobresa» (2Co 8,9).
El
papa Joan Pau ii n’ha estat un
gran defensor i s’hi ha referit moltes vegades. Per exemple, l’any 1984,
parlant als cardenals, els deia: «He confirmat repetidament […] aquesta opció
[…]. El compromís pels pobres constitueix una raó dominant de la meva acció
pastoral, la constant sol·licitud que acompanya el meu servei quotidià al poble
de Déu. He fet i continuo fent meva aquesta opció i m’hi identifico i estic
convençut que no pot ser altrament perquè aquest és el missatge etern de
l’evangeli. Així ho féu Crist, així ho feren els apòstols, així ho ha fet
l’Església en el curs de la seva història bimil·lenària. […] Sí, l’Església fa
seva l’opció pels pobres» (21/12/1984). També en la carta apostòlica Tertio millenio adveniente, per a
preparar el Jubileu de l’any 2000, el papa es pregunta: «Recordant que Jesús
vingué a evangelitzar els pobres, ¿no convé subratllar decididament l’opció preferencial de l’Església pels
pobres i els marginats?» (n. 51).
És
una opció preferent, però no exclou ningú, ni pot limitar-se a una classe
determinada de pobres, sinó que ha d’abastar-los tots; no pot referir-se
únicament a l’aspecte econòmic, polític i social, sinó que ha de mirar la
integritat de la persona (també els seus aspectes espirituals, morals i
religiosos); ha d’inspirar-se en l’evangeli, evitar tota mena de proselitisme i
permetre de descobrir les raons profundes d’aquesta opció.
Aquest
compromís, que sempre comporta solidaritat teòrica i pràctica amb els pobres,
pot adoptar un ventall molt gran de formes, que poden anar des d’accions a
favor de la justícia fins a la posada en pràctica de mediacions tècniques
(econòmiques, jurídiques, polítiques…), i a la inserció personal i durable
entre els marginats; des de la donació d’unes coses a la donació de si mateix; des
d’actes unilaterals, en els quals és un el qui dóna i un altre el qui rep, fins
a actes bilaterals i recíprocs en els quals també el qui dóna surt beneficiat i
enriquit d’aquesta relació amb el necessitat.
Unes propostes concretes
Acostant-nos
ja al final d’aquesta exhortació, volem subratllar tres propostes concretes
entre les moltes —totes excel·lents— que trobem en les resolucions del nostre
Concili Provincial.
1.
El Centre Català de Solidaritat
La
resolució 96 del Concili Provincial Tarraconense ordena: «Donar suport, amb
voluntariat i amb mitjans econòmics, al Centre Català de Solidaritat (cecas), per a la rehabilitació dels
drogoaddictes.» Aquest centre pertany a la Fundació sense cadenes, els
promotors de la qual foren, l’any 1991, els bisbes i les Caritas de les vuit
diòcesis amb seu a Catalunya. Actualment, també forma part del seu Patronat la urc (Unió de Religiosos de Catalunya).
Ens
plau de poder comunicar-vos que el cecas
es va consolidant i va ampliant la seva acció en els diferents bisbats de
Catalunya. Als centres que ja funcionen a Tarragona, Reus, Cornudella de
Montsant, Barcelona i Girona confiem que podran afegir-s’hi aviat els de
Lleida, Tortosa i Vic.
Però
també hem d’afirmar que l’esforç i la generositat de les nostres comunitats diocesanes
són indispensables per tal que aquest servei tan valuós disposi del recursos
humans i econòmics necessaris i assoleixi tots els seus objectius en la
important tasca de rehabilitació dels drogoaddictes.
2.
Viure l’experiència de l’autodonació
El
Concili Provincial Tarraconense ens exhorta a «esmerçar una part del nostre
temps lliure en l’ajut desinteressat als altres» (cpt 100–103) i, més endavant, dedica quatre de les seves
resolucions a parlar explícitament del voluntariat
social (cpt 100–103) com una
exigència de l’amor fratern. I insisteix en la seva formació adient, en la
coordinació de la seva tasca amb la dels professionals, en el seu esperit
evangèlic, creativitat, competència, especialització, i en les exigències de la
gratuïtat de la seva acció.
Dedicar
part del nostre temps lliure al servei dels més necessitats vol dir sostreure’l
als nostres gustos i possibles capricis, a les nostres comoditats i aficions
personals. Comporta renunciar a l’ús del nostre temps i de les nostres
qualitats en profit propi, posant-los al servei dels més necessitats. I això no
pot fer-se sense un autèntic esperit de dejuni i abstinència. Aquesta dimensió
de la solidaritat és molt important, perquè la pobresa que afecta molts germans
nostres no es limita a l’aspecte econòmic, sinó que té molts altres factors que
sovint la converteixen en exclusió social.
Pensem, per exemple, en la pobresa cultural, que va des de l’analfabetisme a la
falta de formació professional, passant per la mancança dels coneixements i
dels hàbits que es consideren necessaris per a desenvolupar-se normalment en la
vida familiar i social. Des d’aquest punt de vista, molts de nosaltres som molt
rics i estem cridats a compartir la nostra riquesa amb els més necessitats.
Sobretot, si tenim en compte que l’amor fratern ens obliga no a solucionar
només situacions d’emergència econòmica (aliments, vestit, salut, habitatge,
etc.), sinó a treballar per tal que els pobres deixin de ser-ho. Aquest és el
desig que formula el Concili Vaticà ii:
«S’han de suprimir les causes dels mals i no sols els efectes, l’ajuda s’ha
d’encaminar de manera que, els qui la reben, a poc a poc es vagin alliberant de
la dependència externa i arribin a ser suficients per si mateixos» (Apostol. actuos., 8).
3.
Coordinació diocesana de la pastoral de
la caritat
Els
darrers anys es nota pertot arreu un desig d’una major coordinació de les
persones, comunitats, institucions i associacions que treballen en la pastoral
caritativosocial per tal d’harmonitzar i ajudar a convergir objectius,
criteris, orientacions i motivacions evangèliques i eclesials.
Aquesta
coordinació va ser demanada per la lx Assemblea Plenària de la Conferència
Episcopal Espanyola (15–20 de novembre de 1993), és instada
per la resolució 80 del nostre Concili Provincial i és un compromís formulat en
la declaració final del Congrés sobre «Els desafiaments de la pobresa en
l’acció evangelitzadora de l’Església», celebrat a Madrid els dies 26–28 de
setembre de 1996.
Val
la pena que —tot potenciant Caritas com a organisme oficial de l’Església per a
l’acció caritativa i social—11 tots posem el nostre esforç per
anar-nos acostant a l’esmentada coordinació, tan necessària per a un
testimoniatge convincent de pastoral de conjunt i per a un servei molt més
eficaç dels pobres i marginats.
Uns mots d’encoratjament
Posem
punt final a aquesta exhortació quaresmal, centrada en alguns aspectes del
capítol tercer del nostre Concili Provincial Tarraconense.
Nosaltres
desitgem que el trobament amb el pobre no sigui per a l’Església i el cristià
una simple anècdota intranscendent. Aquest trobament amb els pobres té un valor
de justificació o de condemna, segons ens hàgim compromès o inhibit davant
d’ells. L’Església només aconsegueix de donar un testimoniatge coherent i
convincent del missatge evangèlic quan s’apropa als pobres i als oprimits, quan
es posa al costat seu, quan lluita i treballa pel seu alliberament, per la seva
dignitat i pel seu benestar.12
L’objectiu
de millorar el nostre servei als pobres, ¿no podria ser, enguany, un dels aspectes
principals de la nostra conversió quaresmal? Així compliríem, en un aspecte
molt important, l’exhortació que ens fa el Concili Provincial Tarraconense a
«realitzar la síntesi entre fe i vida» i a «denunciar la separació entre el
missatge cristià i la pràctica social» (cpt
77). Si l’evangelització dels pobres fou un dels signes messiànics de Jesús
(cf. Lc 4.18–19; 7,22; Mt 11,5), aquest mateix tret ha de demostrar la
fidelitat de la nostra
Església a la missió que ha rebut del seu fundador i Senyor.
La caritat és el cor de l’evangeli i el camí més intel·ligible i eficaç
d’evangelització, especialment en els nostres temps, en els quals són més
apreciats els testimonis que no pas els mestres,13 i «el missatge
social (de l’Església) es fa més creïble pel testimoniatge de les obres que no
pas per la seva coherència i lògica interna».14
Tant
de bo que la Quaresma que acabem d’encetar esdevingui per a tots nosaltres, com
desitja el papa Joan Pau ii, «una
ocasió providencial per a portar a cap el desenganxament de les riqueses per
tal d’obrir-nos a Déu, vers el qual el cristià ha d’orientar tota la vida,
conscient de no tenir un habitatge permanent en aquest món, ja que “tenim la
nostra ciutadania al cel”».15
Ens
plau de recordar unes paraules i un dels anhels que expressàvem en el nostre
Missatge de clausura del Concili Provincial (04/06/1995) a la catedral
metropolitana de Tarragona:
«Donem
gràcies a Déu perquè un dels moments de més consens entre nosaltres s’ha
produït quan el Concili ha reflexionat sobre la pobresa i sobre la marginació. Ens
hem sentit veritablement urgits per l’Esperit a una més radical i més concreta
comunió amb els pobres i amb els marginats, amb els petits i amb els febles de
la nostra societat. Voldríem que fos un dels fruits més importants del Concili.
Que mai els catòlics no siguem causa del sofriment d’aquests germans. Que
sapiguem descobrir les arrels del sofriment que els aclapara i lluitar a favor
dels canvis necessaris per tal de superar-lo. Que estiguem al seu costat sempre
i fem per ells tot el que estigui al nostre abast.»
Déu
faci que aquesta Quaresma de 1997 —any dedicat a Jesucrist en l’itinerari que
Joan Pau ii ens ha traçat per a
preparar el Jubileu de l’any 2000— susciti en tots nosaltres «un veritable
anhel de santedat, un fort desig de conversió i de renovació personal en un
clima de pregària sempre més intensa i de solidari acolliment del proïsme,
especialment del més necessitat».16
12
de febrer, Dimecres de Cendra de 1997
1 Concili
Provincial Tarraconense, 1995 Resolucions i missatge. Ed. Claret. En
endavant, citarem cpt, seguit del
número de la resolució.
2 Sant
Agustí. In Joannis Evangelium,
xvii, 7. A Obras de San Agustín. bac,
xiii, p. 456.
3 Similitudines,
v, 3, 7 a D. Ruiz Bueno. Padres Apostólicos, BAC, p. 1018.
4 Apologia xv,
7, a Apologetes del segle ii, Clàssics del Cristianisme, n. 41, p. 133.
5 Homil.
xx de jejunio, iii: pl
54, 190. Cf., també, Sant Basili el Gran,
Homil vi
in illud «Destruam», 7: pg 31,
276 i sant Ambròs. De Nabuthe, 12, n. 53: pl 14, 747.
6 Cf. la constitució Gaudium et spes, 69 i 88 i molt especialment la
nota 10 que enriqueix el número 69.
7 Sollicitudo
rei socialis, 31 i Centesimus annus,
36 i 58.
8 Primera
apologia, a Apologetes del segle ii. Clàssics del Cristianisme, n.
41, p. 97.
9 Homil.
in ii Cor 3: pg 10, 540.
10 Homil.
in Mat. 50,3–4, a Obras de San Juan
Crisóstomo. ii, bac, 80-82 .
11 «La caridad en la vida de la Iglesia,
Propuestas para la acción pastoral aprobadas por la lx Asamblea Plenaria de la Conferencia
Episcopal Española» (15–20/11/1993); CET 94.
12 Cf. La
Iglesia y los pobres. Documento de reflexión de la Comisión Episcopal
de Pastoral Social, 1994. n. 9–10.
13 Pau
vi, Evangelii nuntiandi, 49.
14 Joan
Pau ii, Centesimus annus, 57.
15 Missatge per a la Quaresma de 1997, n. 3.
16 Tertio
millenio adveniente, 42.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari, proposa modificacions, aporta idees, facilita nous links... Identifica't per ser respost. Gràcies!