PRIMERA HOMILIA DEL PAPA FRANCESC

PRIMERA HOMILIA DEL PAPA FRANCESC = 7min.

SANTA MISSA AMB ELS CARDENALS · HOMILIA DEL SANT PARE FRANCESC
Capella Sixtina   ·   Dijous, 14 de març de 2013
veure video original

En aquestes tres lectures veig que hi ha quelcom en comú: és el moviment. En la primera lectura, el moviment en el camí; en la segona lectura, el moviment en l’edificació de l’Església; en la tercera, l’Evangeli, el moviment en la confessió. Caminar, edificar, confessar.

Caminar. «Casa de Jacob, veniu, caminem a la llum del Senyor» (Is 2,5). Aquesta és la primera cosa que Déu ha dit a Abraham: Camina a la meva presència i sigues irreprotxable. Caminar: la nostra vida és un camí i quan ens aturem, quelcom no funciona. Caminar sempre, en presència del Senyor, a la llum del Senyor, intentant viure amb aquella honradesa que Déu demanava a Abraham, en la seva promesa.

Edificar. Edificar l’Església. Es parla de pedres: les pedres són consistents; però pedres vives, pedres ungides per l’Esperit Sant. Edificar l’Església, l’esposa de Crist, sobre la pedra angular que és el mateix Senyor. Heus aquí un altre moviment de la nostra vida: edificar.

Confessar. Podem caminar tant com vulguem, podem edificar moltes coses, però si no confessem Jesucrist, alguna cosa no funciona. Acabarem sent una ONG assistencial, però no l’Església, esposa del Senyor. 
Quan no es camina, s’està aturat. Què passa quan no s’edifica sobre pedres? Passa allò que experimenten els nens a la platja quan construeixen castells de sorra. Tot es desfà. No és consistent. Quan no es confessa Jesucrist, em ve a la memòria la frase de Léon Bloy: «Qui no prega al Senyor, prega al diable.» Quan no es confessa Jesucrist, es confessa la mundanitat del diable, la mundanitat del dimoni.

Caminar, edificar, construir, confessar. Però la cosa no és tan fàcil, perquè en el caminar, en el construir, en el confessar, a vegades hi ha tremolors, hi ha moviments que no són precisament moviments del camí: són moviments que ens fan retrocedir.

Aquest Evangeli prossegueix amb una situació especial. Pere mateix, que ha confessat Jesucrist, li diu: Tu ets el Messies, el Fill de Déu viu. Et segueixo, però no parlem de creu. Això no té res a veure. Et segueixo d’una altra manera, sense la creu. Quan caminem sense la creu, quan edifiquem sense la creu i quan confessem un Crist sense creu, no som deixebles del Senyor: som mundans, som bisbes, sacerdots, cardenals, papes, però no deixebles del Senyor.

Voldria que tots, després d’aquests dies de gràcia, tinguem el valor, precisament el valor, de caminar en presència del Senyor, amb la creu del Senyor; d’edificar l’Església sobre la sang del Senyor, vessada a la creu; i de confessar l’única glòria: Crist crucificat. I així l’Església avançarà.

Desitjo que l’Esperit Sant, per la pregària de la Mare de Déu, la nostra Mare, ens concedeixi a tots nosaltres aquesta gràcia: caminar, edificar, confessar Jesucrist crucificat. Que així sigui.